D'allò inservible

En un primer moment vam decidir donar-lo de baixa davant la necessitat imminent d’una reparació prou important si volíem que passàs la revisió. Quinze anys són molts per a ell tot i que ha estat molt ben cuidat i porta molt pocs quilòmetres a sobre. Malgrat tot, molta història, molts viatges, moltes coses viscudes.

Tot això ve perquè toca molt els nassos que dues persones que no han conduït en sa vida i que de cotxes en saben tant com jo de física nuclear facin acudits quan els expliques que finalment heu decidit arreglar-lo al·legant, entre altres, motius sentimentals. Les mateixes persones a qui sempre has d’anar a cercar i portar a tot arreu són qui diuen que és una estupidesa i que és millor comprar-ne un de segona mà, com si els doblers et sortissin de les orelles. Es pot entendre si penses que bastaria que obrissin la boqueta i insistissin un poquet per a que tenguessin el seu cotxet nou esperant-los a la cantonada.
Una n’està ben agraïda d’haver pogut portar un cotxe durant gairebé tres anys encara que ja sigui un supervivent, sobretot en un lloc on el transport públic sembla no haver evolucionat d’ençà de l’edat mitjana. Sé que el cotxe no farà grans gestes, que prou ja n’hi hem fetes lliurar, però si l’operació surt bé encara pot donar servei.

Tu, que tens una tendència obsessiva a gastar tot el que tens en muntanyes i muntanyes de roba, dius que parlo d’un cotxe com si fos viu. O no penses tanmateix que tot allò que anheles posseir no deixa de ser pura matèria banal i inservible?