Sovint em demàn perquè li don tantes voltes a tot, perquè em menj tant l'olla, i demanar-me això també suposa donar voltes al perquè de donar voltes, la qual cosa significa que el pilot automàtic que molts cops sembla que duc instal·lat al cap funciona de meravella. A això se li ha de sumar que per molt que la invoqui, Santa Concentració tampoc no intercedeix per la meva causa, deixant que un doll de pensaments es passegin d'aquí cap allà okupant llocs que no els hi corresponen i creant una remor de fons que no em deixa tenir el control.

Tohom parla de viatges i, mentre, aquest mes vinent es presenta per a mi amb més feina que mai, és un moment decisiu i al mateix temps una mica incert. Moltes decisions amb poc marge de temps, molts canvis, la oportunitat d'encetar un camí que fa temps que volia iniciar.

Deix algunes de les confusions que m'assalten aparcades, em desfaig dels nervis, de la inseguretat, car ara m'he de centrar en donar el millor.

Els apunts m'esperen, tots ben col·locats i organitzats. A fora plou, una aigua de bombolles que trobava a faltar i que em motiva a estar a casa i endinsar-me hores i hores en la feina. Una pluja que abeura camps, neteja carrers i teulades, neteja les restes d'una estació enganxosa que s'ha hostatjat en mi.

Sempre m'ha agradat molt l'estiu, però enguany, aquest ha estat un temps absent, un temps que no he viscut gaire, potser perquè m'havia quedat hivernant en un racó llunyà, perduda, en un son, sense entendre, sense saber on.

Persones que reapareixen. Persones que sempre hi són. Mateixos continents, continguts que semblen evaporar-se. I de retorn, intentant saber què m'amaga la noia que em mira fixament des del mirall, què em vol dir. Crec en ella, l'escolt atentament i m'adon de que encara em falten moltes coses per descobrir-ne, i que a vegades allò més proper és el més desconegut.

Tal dia com avui

Tal dia com avui, la ciutat ens tornava a veure de nou, abraçats i més contents que mai.

Feia poc més d'unes hores que m'havies vengut a buscar al port i tot i que al principi em vaig fer l'orgullosa, ja asseguts a l'autobus, mentre atravessàvem carrers i avingudes, vas abraçar-me, i jo, sense oposar cap mena de resistència, em vaig haver de rendir a la calidesa dels teus braços. El trajecte cap a casa s'havia convertit ja en un ritual i no el podíem concebre de cap altra manera, com una parelleta d'adolescents en un cine aprofitant la intimitat dels seients de les últimes files, ens agradava contemplar com passaven escenes i escenaris a través de les finestretes, els darrers rajos de sol, les priemeres llums vespertines i els nostres petons que anaven encenent el camí. No podíem parar de besar-nos, recolzada al teu pit t'olorava i m'amagava tímidament de les mirades dels viatgers en aquell racó nostre en que es succeïen mirades, xixiuejos, perfums, carícies i besades que ens feien espectadors i protagonistes en una amalgama que es fonia amb les llums dels semàfors i siluetes apressurades.

Ens esperaven dies inoblidables. Casa de ta germana lliure pels dos durant dues setmanes. La terrassa des d'on esguardava la ciutat adormida, mentre m'abraçaves des de darrera i em parlaves a cau d'orella. La nit sota la lluna. Les nits. Els dies. Les noces del meu cosí en aquell poblet on et vas emocionar tant, on ens vam dir aquelles coses, on ens vam estimar tant. Tants moments feliços.

I el mateix vespre en que, mentre aquell amic que s'havia colat a casa dormia al nostre costat, en una pluja estels, com a dos nens, a estones com a dos bojos, ens ho vam donar tot.

Tal dia com avui.