dissabte, de setembre 30, 2006

D'allò inservible

En un primer moment vam decidir donar-lo de baixa davant la necessitat imminent d’una reparació prou important si volíem que passàs la revisió. Quinze anys són molts per a ell tot i que ha estat molt ben cuidat i porta molt pocs quilòmetres a sobre. Malgrat tot, molta història, molts viatges, moltes coses viscudes.
Tot això ve perquè toca molt els nassos que dues persones que no han conduït en sa vida i que de cotxes en saben tant com jo de física nuclear facin acudits quan els expliques que finalment heu decidit arreglar-lo al·legant, entre altres, motius sentimentals. Les mateixes persones a qui sempre has d’anar a cercar i portar a tot arreu són qui diuen que és una estupidesa i que és millor comprar-ne un de segona mà, com si els doblers et sortissin de les orelles. Es pot entendre si penses que bastaria que obrissin la boqueta i insistissin un poquet per a que tenguessin el seu cotxet nou esperant-los a la cantonada.
Una n’està ben agraïda d’haver pogut portar un cotxe durant gairebé tres anys encara que ja sigui un supervivent, sobretot en un lloc on el transport públic sembla no haver evolucionat d’ençà de l’edat mitjana. Sé que el cotxe no farà grans gestes, que prou ja n’hi hem fetes lliurar, però si l’operació surt bé encara pot donar servei.

Tu, que tens una tendència obsessiva a gastar tot el que tens en muntanyes i muntanyes de roba, dius que parlo d’un cotxe com si fos viu. O no penses tanmateix que tot allò que anheles posseir no deixa de ser pura matèria banal i inservible?

dimecres, de setembre 27, 2006

Avui ha partit ma cosina cap a una ciutat que fa olor de tarongers i carrers en forma de serp, de terra aspra que enyora el mar. Fa només dues setmanes en Jordi va marxar a treballar a una illa petita i tranquil·la, quasi blava, tota cel, tota mar, com deia el poeta. L'horabaixa n'Anna tornava uns dies de l'indret on el fred glaça les nits d'hivern i el record fugaç de les llàgrimes d'un príncep. Just ahir vespre, ja des del seu país del nord, en Joan em parlava de, com de nit, una gran torre metàl·lica cobeja i esguarda els tresors i els somnis de tota una ciutat.
I jo, mentre, gairebé tenc la decisió presa. La decisió que m'ha de portar a la urb en què un geni somiador va gosar jugar a entortolligar espirals de ferros, voltes de pedra i rajoles de colors arreu.
El rellotge no s'atura i tot canvia molt depressa. La vida és un constant anar i venir, un constant decidir.

dimecres, de setembre 20, 2006

A la fi

Avui ha estat el darrer, s'han acabat i gairebé amb ells també ho fa l'estiu. A la fi, després de molts de dies, he pogut dedicar-me una mica a mi i he començat a posar mà a tot allò que havia deixat pendent. S'ha acabat també perdre quelcom tan preuat com el temps, perquè molts cops inevitablement se'ns escola entre els dits sense que ens n'adonem.
Aviat tocarà decidir.

dissabte, de setembre 16, 2006

Plou

Plou..., i fa vent, i trons i llamps.
Els carrers silenciosos, foscs i humids, i fulles d'arbres esvalotades d'aquí cap allà. Obro una mica la finestra per sentir més propera la remor de la pluja perdent-se carrer enllà, el degoteig de canals i teules, el llenguatge de gotes entremaliades relliscant sobre els vidres.
I ja dins el llit, en la obscuritat, sols escolto. Instants de felicitat, de vida, d'un regal de tardor.
Però per sobre de tot, saps què vull? Trobar-te entre els meus llençols, i a l'aixopluc de tempesta, lliurar-nos pell a pell, com dues petites gotes que es fonen, lleugeres, en el tot. I adormir-nos, arraulits l'un en l'altre, mentre a fora plou...i fa vent, i trons i llamps.



"Plou i a defora bufa es vent
que me fa sentir petit
com un granet d'arena..."

...

Es senyal de terra humida,
d'herba verda i de frescor,
desperta't i vine,
aquest temps convida a fer l'amor"


Plou. (Tomeu Penya)