Els apunts m'esperen, tots ben col·locats i organitzats. A fora plou, una aigua de bombolles que trobava a faltar i que em motiva a estar a casa i endinsar-me hores i hores en la feina. Una pluja que abeura camps, neteja carrers i teulades, neteja les restes d'una estació enganxosa que s'ha hostatjat en mi.

Sempre m'ha agradat molt l'estiu, però enguany, aquest ha estat un temps absent, un temps que no he viscut gaire, potser perquè m'havia quedat hivernant en un racó llunyà, perduda, en un son, sense entendre, sense saber on.

Persones que reapareixen. Persones que sempre hi són. Mateixos continents, continguts que semblen evaporar-se. I de retorn, intentant saber què m'amaga la noia que em mira fixament des del mirall, què em vol dir. Crec en ella, l'escolt atentament i m'adon de que encara em falten moltes coses per descobrir-ne, i que a vegades allò més proper és el més desconegut.