Tal dia com avui

Tal dia com avui, la ciutat ens tornava a veure de nou, abraçats i més contents que mai.

Feia poc més d'unes hores que m'havies vengut a buscar al port i tot i que al principi em vaig fer l'orgullosa, ja asseguts a l'autobus, mentre atravessàvem carrers i avingudes, vas abraçar-me, i jo, sense oposar cap mena de resistència, em vaig haver de rendir a la calidesa dels teus braços. El trajecte cap a casa s'havia convertit ja en un ritual i no el podíem concebre de cap altra manera, com una parelleta d'adolescents en un cine aprofitant la intimitat dels seients de les últimes files, ens agradava contemplar com passaven escenes i escenaris a través de les finestretes, els darrers rajos de sol, les priemeres llums vespertines i els nostres petons que anaven encenent el camí. No podíem parar de besar-nos, recolzada al teu pit t'olorava i m'amagava tímidament de les mirades dels viatgers en aquell racó nostre en que es succeïen mirades, xixiuejos, perfums, carícies i besades que ens feien espectadors i protagonistes en una amalgama que es fonia amb les llums dels semàfors i siluetes apressurades.

Ens esperaven dies inoblidables. Casa de ta germana lliure pels dos durant dues setmanes. La terrassa des d'on esguardava la ciutat adormida, mentre m'abraçaves des de darrera i em parlaves a cau d'orella. La nit sota la lluna. Les nits. Els dies. Les noces del meu cosí en aquell poblet on et vas emocionar tant, on ens vam dir aquelles coses, on ens vam estimar tant. Tants moments feliços.

I el mateix vespre en que, mentre aquell amic que s'havia colat a casa dormia al nostre costat, en una pluja estels, com a dos nens, a estones com a dos bojos, ens ho vam donar tot.

Tal dia com avui.