Avui ha partit ma cosina cap a una ciutat que fa olor de tarongers i carrers en forma de serp, de terra aspra que enyora el mar. Fa només dues setmanes en Jordi va marxar a treballar a una illa petita i tranquil·la, quasi blava, tota cel, tota mar, com deia el poeta. L'horabaixa n'Anna tornava uns dies de l'indret on el fred glaça les nits d'hivern i el record fugaç de les llàgrimes d'un príncep. Just ahir vespre, ja des del seu país del nord, en Joan em parlava de, com de nit, una gran torre metàl·lica cobeja i esguarda els tresors i els somnis de tota una ciutat.
I jo, mentre, gairebé tenc la decisió presa. La decisió que m'ha de portar a la urb en què un geni somiador va gosar jugar a entortolligar espirals de ferros, voltes de pedra i rajoles de colors arreu.
El rellotge no s'atura i tot canvia molt depressa. La vida és un constant anar i venir, un constant decidir.