Oregon

Xafogor. Calor que talla l'alè. La plaça a vessar. Xerradisses, remor de festa. Una encesa de ventalls acolorint la nit, i intentant fer-la suportable. Com cada any, el carrer s'omple de sons que aquest cop escolt, però des d'una posició diferent a la d'altres anys. M'agrada veurel's, escoltar com sonen, però si he de ser sincera no sent nostàlgia de no ser-hi (cosa extranya en mi, i més en un dia com avui), segurament perquè ja he assimilat que aquest és un cicle que, per ara, s'ha clos. Cares noves, moltes, moltes cares joves. Cerc, entre caps lluents, clenxes impecables i fronts humids, els rostres coneguts. Comprov que aquells posats més familiars ja no hi són, i que, probablement és per aquest motiu que no m'envaeix l'enyorança. Llavors però, després d'haver de fer cessar subtilment la piuladissa general, emergeixen uns acords que fan aflorar un bon enfilall de records: tocàven aquella peça quan van començar els nostres primers assajos, vam aprendre a moure els dits gairebé amb ella, en un temps en que els nervis em provocaven un pesigolleig que es confonia en mal de panxa només de pensar que a la nit tocava assaig. El director que ens va donar la oportunitat d'amarar-nos de música fins al moll de l'òs, de mostrar-nos un camí que després traçaríem no sense alguna ventada i boirada. Vaig somriure pensant en aquell assaig inacabable en que Mar i jo vam suar de valent intentant dissimular el playback a que ens obligava una partitura de saxo soprano que, no sé com, havia arribat a la nostra carpeta, era terrible com sonava allò...

El viatge a Barcelona on férem el que seria un dels meus primers concerts, al barri Sant Andreu, que anys més tard passejaria entre pluja, petons i abraçades.

Ma cosina i jo ens la sabíem de memòria aquella obra i no paràvem de cantar-la turnant-nos en el paper de trompeta, de trombó, de clarinet... i no fa ni un any vam tornar a repetir aquell joc en la sortida d'un tren que ens deixava en una estació milanesa, allunyant-nos entre bots i tararejos.

Les rialles difícils de contenir que ens provocava l'horrorós troç d'una marxa que sonava, curiosament, a himne nacional. Les mirades còmplices que les notes d'aquell saxo feien creuar, entre somriures i els batecs accelerats d'algun cor adolescent. Els passacarrers, el fervor de la gent, festes, solellades, viatges, tants i tants records que em van assaltar i que podria enumerar...

Sovint em demàn què en va ser d'aquell director, sovint em demàn com hagués estat el nostre camí si no l'haguessim conegut, sovint pens si tornaré a viure un temps com aquell...

Ara tots hem triat diferents viaranys, uns segueixen el camí de la música, altres han enfilat altres dreceres, però ahir, encara vaig poder parlar amb na Mar, i el primer que em va dir fou que havia recordat aquell playback històric, vam riure i vam dir que un dia d'aquests hem de quedar tots per fer unes cervesetes...no sé però, si arribarem a quedar, aquestes coses, ja se sap...