Malson

Quan sembla que del pensament n'ets bandejat,
presa en un nou malson
l'ànima et deslliura de l'exili.

Equipatges

Potser desfent-nos d'equipatges superfluus, gaudirem més de cada passa...

Silenci.
Ni una paraula.

Picarols

Capvespre encès de maig. Meandres daurats. Quietud.

Dalt, en les amples tanques esquitxades d’esponerosos garrovers, el blat ja comença a granar i les ovelles encara pasturen com si intentessin imitar el ritme d’una antiga tonada: amb una solemnitat gairebé imperceptible, esperant l’arribada de la tosa, es fan amb els darrers brins de verdesca que la bonança d’aquests dies ha servat.

De cada jorn, l’astre rei farà més omnipotent la seva presència i estendrà, ineludible, la seva cabellera flamejant aquí i allà, incendiant conreus i viaranys, sembrant d’espires cada racó. Ablamant, com per fat i fat, les falles que alguns encara cobejam en qualque vell amagatall, per tal de conduir-nos a través de grutes i passadissos foscs i enteranyinats, a les clarors estivals de l’això era i no era, de les històries d’antany a la fresca, de les tremponades sucoses davall un pi . Quimeres i retalls adormits d’un temps que potser únicament el bleixar del sol sobre els sembrats i la fressa incessant dels picarols és capaç de desvetllar.

Un murmuri però que, talment el doll d’aigua que cada vegada es fa més prim, va emmudint de forma irremeiable arreu de marjals i rotes, de vinyes i d’amel·lerars, vençut per l’oblit d’unes mans que han transmutat la vigorositat que un temps feu batre la falcella com a únic estendard, en la gràcia i exquisidesa d’uns gests que caracteritzen quelcom desnerit i mancat de substància, l’estigma que el combat perpetu havia deixat sobre la pell, en una pal·lidesa pseudoaristòcrata, en una finor vellutada d’ambicions, més digna d’uns dits atrafegats ara en abastar, cobejar, comptar i acaronar bitllets i monedes. Bitllets que per alguna raó, desprenen una olor remota, com a de paner de figues buit, de sínia eixuta, de guarniments rovellats.

Estotjats els ormejos en qui sap quin polsegós racó del sostre, les males herbes van cobrint de solitud cada pam de terra i la fosca indueix l’home a cau segur mentre a fora, entre els amel·lers, s’endevinen errants, ombres espectrals; hom diria que han estat traïdes per algun follet, senyor del temps, que juga a capgirar les busques del rellotge, car com a orfes orats, vagaregen intentant atrapar quelcom perdut... o potser sols reviuen les engrunes d’una època ja massa llunyana i que a nosaltres, se’ns fa impossible d’imaginar...