dilluns, d’octubre 30, 2006

M’agradaria agafar cada lletra del teu nom i llençar-la a l’abisme del record, per a que es desfés amb tots els versos escandits, els xixiueigs a frec de llavi, les promeses sense complir, les paraules tatuades a la pell.
I descobrir, llavors, les vocals i consonants d’un nom el significant del qual he oblidat.
I aprendre, d’una vegada per totes, a que no se m’escolin els punts quan els tenc a les mans.

dimecres, d’octubre 25, 2006

Aquestes setmanes han estat molt mogudes de manera que no he parat gaire a l'illa del far. Després de molts de dies de navegació, i ja amb la nau a port, una tasca pendent : els deures den bellosoli. Deures que fan recordar que existí un temps no gaire llunyà en què parlàvem amb música, de nits desvetllades amb collages de sons i paraules quan, cuidadosament, desfèiem els nusos en que estaven lligades les cançons i, com mags capriciosos, en tornàvem a confegir els bocins inventant la nostra pròpia cançó, única i inabastable, ben endins, feta només de trossets de tu i de mi.
Mecànica: escollir un grup de música i tractar de respondre a aquestes preguntes amb títols de cançons del grup escollit, un cop fet això selecciona 5 persones que vulguis que facin el test.
Grup: Sopa de Cabra

Ets home o dona? -No vull canviar de pell
Descriu-te: -Un full en blanc
Què senten les persones sobre tu? –Sempre hi haura un bon motiu
Com descriuries la teva anterior relació sentimental: -Hores bruixes
Descriu la teva actual/futura relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: –Si et quedes amb mi
On voldries ser ara? –Sota una estrella
Com ets respecte l’amor? –Cada minut
Com és la teva vida –Plou i fa sol
Què demanaries si tenguessis un sol desig? -Pell de lluna
Ara acomiada’t –Quan es faci fosc
Pas el joc, per si el volen seguir, a:
Joanaina
Jordi
Deric
Clara
Aina

divendres, d’octubre 13, 2006

El moniato el veuràs si el vols veure...






...i fins i tot en podràs fer confitura

dissabte, d’octubre 07, 2006

Bogeries

S'havia assegut en un banc molt proper fins que una por esmunyedissa va fer que decidís anar a parar a l'altre costat de l'avinguda, en la terrassa d'un bar des d'on podia divisar, quan el fluxe de trànsit li ho permetia, aquella porta que seguit seguit s'obria i es tancava. Es servia de les breus encletxes que deixaven els vehicles entre sí en circular per filtrar la seva vista en la recerca d'aquell posat que tant enyorava i que, de tan en quan apareixia, com un miratge, en els reflexes de vidres i retrovisors, en la figura esvelta que semblava reconèixer caminant entre els vianants, engany burleta d'uns sentits que no havien estat capaços d'esborrar el més mínim detall d'una presència que encara servaven intacta. Va demanar un cafè amb llet mentre a sobre la taula mig obria un llibre que servia de coartada a les seves escapades furtives envers l'altra banda de carrer.
I de sobte, després d'una bona estona, aquella porta es va obrir deixant topar els seus ulls amb aquell rostre, la mirada a què s'havia llençat com l'infinit absolut d'on no n'havia pogut retornar mai més. Sense cap dubte, era ell; va obrir la porta i va sortir mentre una cua de cotxes el mig amagava. No havia canviat gens, la mateixa forma de caminar, la mateixa motxilla a l'espatlla, només el cabell una mica diferent. Mentre s'anava allunyant a poc a poc, de nou va sentir com el tornava a perdre, com s'esvaïa aquell instant fugaç que per un moment havia parat el temps i quelcom es va tornar a trencar dins seu. L'últim record que en tenia era des de la finestra d'un taxi, d'un comiat que arrabassava a cada un dels braços de l'altre, de la mirada trista que, en arrèncar el xófer, es va anar fent cada cop més petita fins que va deixar de veure-la. Aquest cop però, era ell qui s'allunyava davant la impotència d'ella, que restava parada tot observant-lo. Volia dir-li, volia parlar-li, volia mirar-lo, que la mirés, però al mateix temps la por la rossegava per dintre, la por de dir-li, de parlar-li, de mirar-lo, que la mirés.
En un impuls irrefenable de follia va arreplegar totes les seves coses apressuradament i va entrar al bar deixant al taulell una moneda: - quedi's el canvi. En sortir a fora ja no hi era i va començar a córrer carrer amunt intentant trobar el noi del jersei rosat i la motxilla fosca, però ja no el va trobar.
L'instint la va portar cap la boca del metro en l'intent de mantenir viva la petita esperança de trobar-lo, de dir-li tot el que li bategava dins. Es va endinsar escales avall i va sentir com un convoy acabava de partir, maleïda targeta! no la trobava... va prendre un altre bitllet de la màquina i va fer-se cap a aquell indret fosc del món suburbà. Hi havia un tren parat i en aquell precís moment no va poder deixar de sentir-se estúpida d'estar jugant a buscar no sé quina quimera en un lloc com aquell. Va tornar a pujar les escales mentre es preguntava què cony estava fotent allà i, finalment, guiada de nou per l'impuls subconscient que l'havia portada allà on era va voler fer cas d'aquell senyal, d'aquell tren que romania a l'espera, com si l'atzar lliurés una oportunitat que ja creia perduda. Llavors va baixar, encaminada si més no, a una ruta subterrània rera una estela incerta.
Sense pensar-s'ho, va pujar al primer vagó i en girar el cap, allà estava ell, a l'altre costat, assegut a pocs metres cap a la direcció on era ella. Tot i que ho desitjava fervorosament, realment no esperava trobar-se'l i aquell fet la va sorprendre sobremanera. L'havia vista? qui sap. El tren encara va restar aturat una estona i ella el mirava, intentant, com podia, passar desapercebuda. Per un moment se li va passar pel cap accedir a l'altre costat i plantar-s'hi davant,..però no va atrevir-se, la valentia que l'havia portada a aquell lloc no li ho va concedir. Durant el breu trajecte, esquivant viatgers, l'esguardava de molt aprop, incapaç d'apropar-s'hi o de fer algun gest per captar-li'n l'atenció i es conhortava pensant que almenys eren en el mateix tren; l'ironia de la vida els unia en la mateixa direcció, però en destins incerts.
Potser la va veure, i quan es va girar de nou, ell ja no hi era: avançava per la meïtat del tren caminant cap al final i, quan la gent es va amuntegar per sortir, el va perdre de vista.

dissabte, de setembre 30, 2006

D'allò inservible

En un primer moment vam decidir donar-lo de baixa davant la necessitat imminent d’una reparació prou important si volíem que passàs la revisió. Quinze anys són molts per a ell tot i que ha estat molt ben cuidat i porta molt pocs quilòmetres a sobre. Malgrat tot, molta història, molts viatges, moltes coses viscudes.
Tot això ve perquè toca molt els nassos que dues persones que no han conduït en sa vida i que de cotxes en saben tant com jo de física nuclear facin acudits quan els expliques que finalment heu decidit arreglar-lo al·legant, entre altres, motius sentimentals. Les mateixes persones a qui sempre has d’anar a cercar i portar a tot arreu són qui diuen que és una estupidesa i que és millor comprar-ne un de segona mà, com si els doblers et sortissin de les orelles. Es pot entendre si penses que bastaria que obrissin la boqueta i insistissin un poquet per a que tenguessin el seu cotxet nou esperant-los a la cantonada.
Una n’està ben agraïda d’haver pogut portar un cotxe durant gairebé tres anys encara que ja sigui un supervivent, sobretot en un lloc on el transport públic sembla no haver evolucionat d’ençà de l’edat mitjana. Sé que el cotxe no farà grans gestes, que prou ja n’hi hem fetes lliurar, però si l’operació surt bé encara pot donar servei.

Tu, que tens una tendència obsessiva a gastar tot el que tens en muntanyes i muntanyes de roba, dius que parlo d’un cotxe com si fos viu. O no penses tanmateix que tot allò que anheles posseir no deixa de ser pura matèria banal i inservible?

dimecres, de setembre 27, 2006

Avui ha partit ma cosina cap a una ciutat que fa olor de tarongers i carrers en forma de serp, de terra aspra que enyora el mar. Fa només dues setmanes en Jordi va marxar a treballar a una illa petita i tranquil·la, quasi blava, tota cel, tota mar, com deia el poeta. L'horabaixa n'Anna tornava uns dies de l'indret on el fred glaça les nits d'hivern i el record fugaç de les llàgrimes d'un príncep. Just ahir vespre, ja des del seu país del nord, en Joan em parlava de, com de nit, una gran torre metàl·lica cobeja i esguarda els tresors i els somnis de tota una ciutat.
I jo, mentre, gairebé tenc la decisió presa. La decisió que m'ha de portar a la urb en què un geni somiador va gosar jugar a entortolligar espirals de ferros, voltes de pedra i rajoles de colors arreu.
El rellotge no s'atura i tot canvia molt depressa. La vida és un constant anar i venir, un constant decidir.

dimecres, de setembre 20, 2006

A la fi

Avui ha estat el darrer, s'han acabat i gairebé amb ells també ho fa l'estiu. A la fi, després de molts de dies, he pogut dedicar-me una mica a mi i he començat a posar mà a tot allò que havia deixat pendent. S'ha acabat també perdre quelcom tan preuat com el temps, perquè molts cops inevitablement se'ns escola entre els dits sense que ens n'adonem.
Aviat tocarà decidir.