dimarts, de juny 20, 2006

Trimestre

Un trimestre. Sembla mentida i ja ha passat tant de temps d'ençà d'aquell dia. Gairebé noranta dies sense saber de tu. I més de noranta dies sense veuret. Cap somriure, cap gest, cap paraula. I l'únic que indirectament surt de tu és arremetre contra aquella persona que tant odies. I mai entendré perquè l'odies tant. Perquè ha tingut un temps que tu no vas tenir? I tu has preferit perdre el teu temps pensant en el que no has viscut que en el que tenies a les mans.
-Deixa'm entrar als teus ulls, i quan hi sigui dins, tanca'ls i atrapa'm-hi per sempre, siusplau -deies. I ens passàvem tardes mullant-nos, perdent-nos-hi l'un en l'altre, i et feia gràcia veuret'hi reflexat, jugant amb la nineta. Ens inventàvem llenguatges, i ens agradava que fossin només nostres, ens agradava ser dos bojos que ningú entenia . Però un dia vas marxar i vas oblidar el camí de tornada car estaves massa encegat. Aquella calma que m'oferires com a refugi va donar pas a un foc despietat i, cada cop que m'aventurava a trobar-la, els fanals que fins aleshores havien guiat el meu camí, abrasaven, com una fiblada roent, el fons de l'ànima.
Només podia demanar-te que llegissis als meus ulls, que tu ja sabies que els ulls són la porta de l'ànima diuen, i el llenguatge de les mirades no engana mai.
Gairebé tres mesos muts, noranta dies ulls closos, un trimestre sord i silent.
Cometent la imprudència de rompre el silenci, i cap resposta, cap senyal. I en aquesta bogeria, m'adono que necessito mirar-te als ulls un cop més, que només així podré desfer aquest nus que no em deixa viure, alliberar-me d'aquesta cel·la i prendre el vol.

3 Comments:

Blogger bellosoli said...

Jo porto un curs sencer així. Nou mesos. Silenci i ignorància. No cal mirar als ulls a algú que et tracta així. No s'ho mereix. I no es mereix que la teva felicitat depengui d'això. Que s'ofegui en el seu propi ego. Costa de fer, jo encara no en se, però no s'ha de pensar, ni tan sols recordar, la gent així.

Ànims

21 de juny, 2006 23:22  
Anonymous Anònim said...

És una llàstima viure així... jo m'he ofegat en la meva pròpia ràbia i impotència, en mars de llàgrimes i turments. Vaig aprendre a viure així, a l'ombra d'algú que no em mirava. Però senzillament el desitjava (dubto si encara el desitjo, potser si el torno a veure, el cor em fa un salt i totes les sensacions tornen a revifar). Queda't amb les coses bones de tot plegat, llença els moments amargs a les escombraries... de veritat, no val la pena viure així.

Abraçades tendres

22 de juny, 2006 18:26  
Blogger Pep ... però posa-li Angu, també said...

"No"

No, no intentes disculparte
No juegues a insistir
Las excusas ya existían antes de ti

No, no me mires como antes
No hables en plural
La retórica es tu arma más letal

Voy a pedirte que no vuelvas más
Siento que me duelas todavía aquí
Adentro

Y que a tu edad sepas bien lo que es
Romperle el corazón a alguien así

No se puede vivir con tanto veneno,
La esperanza que me dio tu amor
No me la dio más nadie,
Te juro, no miento

No se puede vivir con tanto veneno
No se puede dedicar el alma
A acumular intentos
Pesa más la rabia que el cemento

Espero que no esperes que te espere
Después de mis 26
La paciencia se me ha ido hasta los pies

Y voy deshojando margaritas
Y mirando sin mirar
Para ver si así, te irritas y te vas

Voy a pedirte que no vuelvas más
Siento que me duelas todavía aquí
Adentro

Y que a tu edad sepas bien lo que es
Romperle el corazón a alguien así

No se puede vivir con tanto veneno
La esperanza que me dio tu amor
No me la dio más nadie
Te juro, no miento

No se puede morir con tanto veneno
No se puede dedicar el alma
A acumular intentos
Pesa más la rabia que el cemento

Cuida't

26 de juny, 2006 12:19  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home