Després d'una setmana aclaparadora, havia de finalitzar-la d'alguna manera i, al mateix temps, encetar l'estiu així com toca: pa amb tomàtiga i carn torrada, olivetes, gelat i un bon grapat de rialles i converses. Que aquests dies, tot i que segons el nostre calendari encara sigui primavera, em semblava que el món ja havia entrat en la nova estació i que jo, encara restava ancorada, entre pensaments, apunts i nits sense dormir, en una letàrgia que m'allunyava de l'olor de camp acabat de segar, de l'embat que enfila els horabaixes.
I avui me'n vaig a la Medina, que la feina encara no ha acabat, però aquesta ara em convida a quelcom diferent: aquests dies em perdré pels antics racons d'una ciutat soterrada, en carrers estrets i ombrívols resseguint les petjades de carruatges fugitius, de persecucions i de passions oblidades. Entre tàpies, patis senyorials i roba estesa, potser parant bé l'orella l'oratge confongui el clam sarraí amb la tonada de la madona, que avui, fa bugada.