Ara va de bo

L'essència d'un poble que encara perdura...

...i un any més...


Sort i Ventura!

Trimestre

Un trimestre. Sembla mentida i ja ha passat tant de temps d'ençà d'aquell dia. Gairebé noranta dies sense saber de tu. I més de noranta dies sense veuret. Cap somriure, cap gest, cap paraula. I l'únic que indirectament surt de tu és arremetre contra aquella persona que tant odies. I mai entendré perquè l'odies tant. Perquè ha tingut un temps que tu no vas tenir? I tu has preferit perdre el teu temps pensant en el que no has viscut que en el que tenies a les mans.
-Deixa'm entrar als teus ulls, i quan hi sigui dins, tanca'ls i atrapa'm-hi per sempre, siusplau -deies. I ens passàvem tardes mullant-nos, perdent-nos-hi l'un en l'altre, i et feia gràcia veuret'hi reflexat, jugant amb la nineta. Ens inventàvem llenguatges, i ens agradava que fossin només nostres, ens agradava ser dos bojos que ningú entenia . Però un dia vas marxar i vas oblidar el camí de tornada car estaves massa encegat. Aquella calma que m'oferires com a refugi va donar pas a un foc despietat i, cada cop que m'aventurava a trobar-la, els fanals que fins aleshores havien guiat el meu camí, abrasaven, com una fiblada roent, el fons de l'ànima.
Només podia demanar-te que llegissis als meus ulls, que tu ja sabies que els ulls són la porta de l'ànima diuen, i el llenguatge de les mirades no engana mai.
Gairebé tres mesos muts, noranta dies ulls closos, un trimestre sord i silent.
Cometent la imprudència de rompre el silenci, i cap resposta, cap senyal. I en aquesta bogeria, m'adono que necessito mirar-te als ulls un cop més, que només així podré desfer aquest nus que no em deixa viure, alliberar-me d'aquesta cel·la i prendre el vol.

Després d'una setmana aclaparadora, havia de finalitzar-la d'alguna manera i, al mateix temps, encetar l'estiu així com toca: pa amb tomàtiga i carn torrada, olivetes, gelat i un bon grapat de rialles i converses. Que aquests dies, tot i que segons el nostre calendari encara sigui primavera, em semblava que el món ja havia entrat en la nova estació i que jo, encara restava ancorada, entre pensaments, apunts i nits sense dormir, en una letàrgia que m'allunyava de l'olor de camp acabat de segar, de l'embat que enfila els horabaixes.
I avui me'n vaig a la Medina, que la feina encara no ha acabat, però aquesta ara em convida a quelcom diferent: aquests dies em perdré pels antics racons d'una ciutat soterrada, en carrers estrets i ombrívols resseguint les petjades de carruatges fugitius, de persecucions i de passions oblidades. Entre tàpies, patis senyorials i roba estesa, potser parant bé l'orella l'oratge confongui el clam sarraí amb la tonada de la madona, que avui, fa bugada.

Dies certament extranys. Els exàmens a la cantonada. Autosermonejant-me: que he d'estudiar com fa temps. Estires i amolla amb aquest cap que es dispersa com un ocellet cel enllà entre divagacions repetitives i sense sortida. Uns objectius a la cantonada. I pugnant diàriament amb mi mateixa quan em manca no sé què. I entre exilis, proscrits i preguntes refotudament existencialistes, l'estiu a la cantonada. I molta feina. I algun company torracollons potser, o no. I més feina. Tot sigui per un bon motiu, tot sigui per poder prendre el timó i començar a veure-hi clar.

"T'estimo amb el meu cos
exiliat i mut.
Per quins perduts camins
el retorn, la paraula?"


Maria Mercè Marçal.

Sobre la gelosia

Mentre avançava la nit vessant paraules, per la ràdio algú parlava d'un botxí:


"La gelosia pot matar un sentiment"

(Una nit a la terra.)