dimarts, de maig 02, 2006

Picarols

Capvespre encès de maig. Meandres daurats. Quietud.
Dalt, en les amples tanques esquitxades d’esponerosos garrovers, el blat ja comença a granar i les ovelles encara pasturen com si intentessin imitar el ritme d’una antiga tonada: amb una solemnitat gairebé imperceptible, esperant l’arribada de la tosa, es fan amb els darrers brins de verdesca que la bonança d’aquests dies ha servat.

De cada jorn, l’astre rei farà més omnipotent la seva presència i estendrà, ineludible, la seva cabellera flamejant aquí i allà, incendiant conreus i viaranys, sembrant d’espires cada racó. Ablamant, com per fat i fat, les falles que alguns encara cobejam en qualque vell amagatall, per tal de conduir-nos a través de grutes i passadissos foscs i enteranyinats, a les clarors estivals de l’això era i no era, de les històries d’antany a la fresca, de les tremponades sucoses davall un pi . Quimeres i retalls adormits d’un temps que potser únicament el bleixar del sol sobre els sembrats i la fressa incessant dels picarols és capaç de desvetllar.

Un murmuri però que, talment el doll d’aigua que cada vegada es fa més prim, va emmudint de forma irremeiable arreu de marjals i rotes, de vinyes i d’amel·lerars, vençut per l’oblit d’unes mans que han transmutat la vigorositat que un temps feu batre la falcella com a únic estendard, en la gràcia i exquisidesa d’uns gests que caracteritzen quelcom desnerit i mancat de substància, l’estigma que el combat perpetu havia deixat sobre la pell, en una pal·lidesa pseudoaristòcrata, en una finor vellutada d’ambicions, més digna d’uns dits atrafegats ara en abastar, cobejar, comptar i acaronar bitllets i monedes. Bitllets que per alguna raó, desprenen una olor remota, com a de paner de figues buit, de sínia eixuta, de guarniments rovellats.

Estotjats els ormejos en qui sap quin polsegós racó del sostre, les males herbes van cobrint de solitud cada pam de terra i la fosca indueix l’home a cau segur mentre a fora, entre els amel·lers, s’endevinen errants, ombres espectrals; hom diria que han estat traïdes per algun follet, senyor del temps, que juga a capgirar les busques del rellotge, car com a orfes orats, vagaregen intentant atrapar quelcom perdut... o potser sols reviuen les engrunes d’una època ja massa llunyana i que a nosaltres, se’ns fa impossible d’imaginar...

8 Comments:

Anonymous Anònim said...

Evocador i ple d'escenes suggerents. M'ha agradat.
:)

02 de maig, 2006 10:32  
Anonymous Anònim said...

I diré que sí. Que és per certs terrossos que mereix la son que li robem les hores. I tornaré a dir que sí. Que darrera la poesia hi ha la veritat que deia Gramsci, revolucionària, quan han assassinat les fades. Entre els pous i els gorgs encara hi queda aigua. Que a poc a poc ens torna salada a la gola, i de sal pot ofegar-se un home. O una dona. Però encara ens queda aigua. Demana-li, sinó em creus, als follets on es renten la cara... encara caminam per l'entreforc, creu-me.
A poc a poc el sol daurarà herbois i pedres, i la calma es farà feixuga... però m'agrada. El temps en què els padrins anaven a marjal ja no me'l puc imaginar. Només certs dies, quan entre llibres i cançons llargues, d'aquelles que contaven històries de fa molts segles, però històries tan reals que les seves contadores les sentien a la pell, com a reflex de vida pròpia, és només certs dies que a poc a poc, puc reconstruir què ens ha duit, de ser poble, a ser terra inerta, estèril i impotent. I de sobte me n'adon que potser no cal reviure aquells dies. No vull reviure ni passats ni misèries. Sinó tan sols, d'ells, treure'n la força per llaurar la terra d'on neix tanta poesia, carregada de veritat, d'aquella de la que parlava Gramsci... perquè si per quelcom lluitaré és per no veure morir la darrera fada, ni aixugar-se el darrer pou, ni que per tanta poesia i tan poca gosadia, ens acallin les paraules.

08 de maig, 2006 01:54  
Blogger Dunna said...

La paraula, ombreta, ni la força heretada per llaurar aquesta terra no ens la poden prendre, tot i que ho intenten, que sempre hi ha qui "sap on s'amaga la llavor" i d'allò que sembla eixorc en fa renéixer, ufà, tot el que creiem mort.

08 de maig, 2006 15:13  
Anonymous Anònim said...

Com vivim? Rera paraules, cercant les darreres llavors, amb mirades còmplices però acallades darrera les finestres tancades? Cercant-nos dins la màgia de la nocturnitat que, d'acord, té molta força la màgia però... com vivim? Què volem? Reconèixer-nos en l'exili de saber que hi ha soques arrelades que encara poden renéixer? M'encanta saber-nos lliures en indrets amagats. Però.. quelcom m'empeny a pensar que hem claudicat. Hem claudicat perquè ja ens agrada ser així. Però la vida no és eterna. Ni la terra. A risc de semblar la criatura que sóc... em dónes una resposta, dunna?

08 de maig, 2006 16:49  
Anonymous Anònim said...

escrius molt bé, Dunna

08 de maig, 2006 18:04  
Anonymous Anònim said...

jajajaja!!! escrius de putíssima mare, dunna! m'encanta!!! tens la meva sincera enhorabona.

08 de maig, 2006 22:18  
Blogger Dunna said...

Gràcies frederic i ombreta, però encara he de menjar moltes sopes...

Res és etern, i ens acostumam massa fàcilment a callar i a ser com ens dicten que hem de ser.
Però encara que hem claudicat molt, no puc deixar de pensar en tot allò de què he tengut la sort d'amarar-me gràcies als qui amb pols ferm no s'han deixat vèncer. Confii que en prenguem l'esperit que manca a la ressignació.

09 de maig, 2006 04:23  
Anonymous Anònim said...

doncs menja, menja, que menjant es fa camí, t'ho dic per experiència!

09 de maig, 2006 20:30  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home