S'havia assegut en un banc molt proper fins que una por esmunyedissa va fer que decidís anar a parar a l'altre costat de l'avinguda, en la terrassa d'un bar des d'on podia divisar, quan el fluxe de trànsit li ho permetia, aquella porta que seguit seguit s'obria i es tancava. Es servia de les breus encletxes que deixaven els vehicles entre sí en circular per filtrar la seva vista en la recerca d'aquell posat que tant enyorava i que, de tan en quan apareixia, com un miratge, en els reflexes de vidres i retrovisors, en la figura esvelta que semblava reconèixer caminant entre els vianants, engany burleta d'uns sentits que no havien estat capaços d'esborrar el més mínim detall d'una presència que encara servaven intacta. Va demanar un cafè amb llet mentre a sobre la taula mig obria un llibre que servia de coartada a les seves escapades furtives envers l'altra banda de carrer.
I de sobte, després d'una bona estona, aquella porta es va obrir deixant topar els seus ulls amb aquell rostre, la mirada a què s'havia llençat com l'infinit absolut d'on no n'havia pogut retornar mai més. Sense cap dubte, era ell; va obrir la porta i va sortir mentre una cua de cotxes el mig amagava. No havia canviat gens, la mateixa forma de caminar, la mateixa motxilla a l'espatlla, només el cabell una mica diferent. Mentre s'anava allunyant a poc a poc, de nou va sentir com el tornava a perdre, com s'esvaïa aquell instant fugaç que per un moment havia parat el temps i quelcom es va tornar a trencar dins seu. L'últim record que en tenia era des de la finestra d'un taxi, d'un comiat que arrabassava a cada un dels braços de l'altre, de la mirada trista que, en arrèncar el xófer, es va anar fent cada cop més petita fins que va deixar de veure-la. Aquest cop però, era ell qui s'allunyava davant la impotència d'ella, que restava parada tot observant-lo. Volia dir-li, volia parlar-li, volia mirar-lo, que la mirés, però al mateix temps la por la rossegava per dintre, la por de dir-li, de parlar-li, de mirar-lo, que la mirés.
En un impuls irrefenable de follia va arreplegar totes les seves coses apressuradament i va entrar al bar deixant al taulell una moneda: - quedi's el canvi. En sortir a fora ja no hi era i va començar a córrer carrer amunt intentant trobar el noi del jersei rosat i la motxilla fosca, però ja no el va trobar.
L'instint la va portar cap la boca del metro en l'intent de mantenir viva la petita esperança de trobar-lo, de dir-li tot el que li bategava dins. Es va endinsar escales avall i va sentir com un convoy acabava de partir, maleïda targeta! no la trobava... va prendre un altre bitllet de la màquina i va fer-se cap a aquell indret fosc del món suburbà. Hi havia un tren parat i en aquell precís moment no va poder deixar de sentir-se estúpida d'estar jugant a buscar no sé quina quimera en un lloc com aquell. Va tornar a pujar les escales mentre es preguntava què cony estava fotent allà i, finalment, guiada de nou per l'impuls subconscient que l'havia portada allà on era va voler fer cas d'aquell senyal, d'aquell tren que romania a l'espera, com si l'atzar lliurés una oportunitat que ja creia perduda. Llavors va baixar, encaminada si més no, a una ruta subterrània rera una estela incerta.
Sense pensar-s'ho, va pujar al primer vagó i en girar el cap, allà estava ell, a l'altre costat, assegut a pocs metres cap a la direcció on era ella. Tot i que ho desitjava fervorosament, realment no esperava trobar-se'l i aquell fet la va sorprendre sobremanera. L'havia vista? qui sap. El tren encara va restar aturat una estona i ella el mirava, intentant, com podia, passar desapercebuda. Per un moment se li va passar pel cap accedir a l'altre costat i plantar-s'hi davant,..però no va atrevir-se, la valentia que l'havia portada a aquell lloc no li ho va concedir. Durant el breu trajecte, esquivant viatgers, l'esguardava de molt aprop, incapaç d'apropar-s'hi o de fer algun gest per captar-li'n l'atenció i es conhortava pensant que almenys eren en el mateix tren; l'ironia de la vida els unia en la mateixa direcció, però en destins incerts.
Potser la va veure, i quan es va girar de nou, ell ja no hi era: avançava per la meïtat del tren caminant cap al final i, quan la gent es va amuntegar per sortir, el va perdre de vista.
