L'illa del far

2006-10-30T12:14:00.000+01:00

M’agradaria agafar cada lletra del teu nom i llençar-la a l’abisme del record, per a que es desfés amb tots els versos escandits, els xixiueigs a frec de llavi, les promeses sense complir, les paraules tatuades a la pell.
I descobrir, llavors, les vocals i consonants d’un nom el significant del qual he oblidat.

I aprendre, d’una vegada per totes, a que no se m’escolin els punts quan els tenc a les mans.

2006-10-25T21:37:00.000+02:00

Aquestes setmanes han estat molt mogudes de manera que no he parat gaire a l'illa del far. Després de molts de dies de navegació, i ja amb la nau a port, una tasca pendent : els deures den bellosoli. Deures que fan recordar que existí un temps no gaire llunyà en què parlàvem amb música, de nits desvetllades amb collages de sons i paraules quan, cuidadosament, desfèiem els nusos en que estaven lligades les cançons i, com mags capriciosos, en tornàvem a confegir els bocins inventant la nostra pròpia cançó, única i inabastable, ben endins, feta només de trossets de tu i de mi.

Mecànica: escollir un grup de música i tractar de respondre a aquestes preguntes amb títols de cançons del grup escollit, un cop fet això selecciona 5 persones que vulguis que facin el test.

Grup: Sopa de Cabra

Ets home o dona? -No vull canviar de pell

Descriu-te: -Un full en blanc

Què senten les persones sobre tu? –Sempre hi haura un bon motiu

Com descriuries la teva anterior relació sentimental: -Hores bruixes

Descriu la teva actual/futura relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: –Si et quedes amb mi

On voldries ser ara? –Sota una estrella

Com ets respecte l’amor? –Cada minut

Com és la teva vida –Plou i fa sol

Què demanaries si tenguessis un sol desig? -Pell de lluna

Ara acomiada’t –Quan es faci fosc

Pas el joc, per si el volen seguir, a:

Joanaina

Jordi

Deric

Clara

Aina

2006-10-13T23:26:00.000+02:00

El moniato el veuràs si el vols veure...

...i fins i tot en podràs fer confitura

Bogeries

2006-10-07T21:32:00.000+02:00

S'havia assegut en un banc molt proper fins que una por esmunyedissa va fer que decidís anar a parar a l'altre costat de l'avinguda, en la terrassa d'un bar des d'on podia divisar, quan el fluxe de trànsit li ho permetia, aquella porta que seguit seguit s'obria i es tancava. Es servia de les breus encletxes que deixaven els vehicles entre sí en circular per filtrar la seva vista en la recerca d'aquell posat que tant enyorava i que, de tan en quan apareixia, com un miratge, en els reflexes de vidres i retrovisors, en la figura esvelta que semblava reconèixer caminant entre els vianants, engany burleta d'uns sentits que no havien estat capaços d'esborrar el més mínim detall d'una presència que encara servaven intacta. Va demanar un cafè amb llet mentre a sobre la taula mig obria un llibre que servia de coartada a les seves escapades furtives envers l'altra banda de carrer.

I de sobte, després d'una bona estona, aquella porta es va obrir deixant topar els seus ulls amb aquell rostre, la mirada a què s'havia llençat com l'infinit absolut d'on no n'havia pogut retornar mai més. Sense cap dubte, era ell; va obrir la porta i va sortir mentre una cua de cotxes el mig amagava. No havia canviat gens, la mateixa forma de caminar, la mateixa motxilla a l'espatlla, només el cabell una mica diferent. Mentre s'anava allunyant a poc a poc, de nou va sentir com el tornava a perdre, com s'esvaïa aquell instant fugaç que per un moment havia parat el temps i quelcom es va tornar a trencar dins seu. L'últim record que en tenia era des de la finestra d'un taxi, d'un comiat que arrabassava a cada un dels braços de l'altre, de la mirada trista que, en arrèncar el xófer, es va anar fent cada cop més petita fins que va deixar de veure-la. Aquest cop però, era ell qui s'allunyava davant la impotència d'ella, que restava parada tot observant-lo. Volia dir-li, volia parlar-li, volia mirar-lo, que la mirés, però al mateix temps la por la rossegava per dintre, la por de dir-li, de parlar-li, de mirar-lo, que la mirés.

En un impuls irrefenable de follia va arreplegar totes les seves coses apressuradament i va entrar al bar deixant al taulell una moneda: - quedi's el canvi. En sortir a fora ja no hi era i va començar a córrer carrer amunt intentant trobar el noi del jersei rosat i la motxilla fosca, però ja no el va trobar.

L'instint la va portar cap la boca del metro en l'intent de mantenir viva la petita esperança de trobar-lo, de dir-li tot el que li bategava dins. Es va endinsar escales avall i va sentir com un convoy acabava de partir, maleïda targeta! no la trobava... va prendre un altre bitllet de la màquina i va fer-se cap a aquell indret fosc del món suburbà. Hi havia un tren parat i en aquell precís moment no va poder deixar de sentir-se estúpida d'estar jugant a buscar no sé quina quimera en un lloc com aquell. Va tornar a pujar les escales mentre es preguntava què cony estava fotent allà i, finalment, guiada de nou per l'impuls subconscient que l'havia portada allà on era va voler fer cas d'aquell senyal, d'aquell tren que romania a l'espera, com si l'atzar lliurés una oportunitat que ja creia perduda. Llavors va baixar, encaminada si més no, a una ruta subterrània rera una estela incerta.

Sense pensar-s'ho, va pujar al primer vagó i en girar el cap, allà estava ell, a l'altre costat, assegut a pocs metres cap a la direcció on era ella. Tot i que ho desitjava fervorosament, realment no esperava trobar-se'l i aquell fet la va sorprendre sobremanera. L'havia vista? qui sap. El tren encara va restar aturat una estona i ella el mirava, intentant, com podia, passar desapercebuda. Per un moment se li va passar pel cap accedir a l'altre costat i plantar-s'hi davant,..però no va atrevir-se, la valentia que l'havia portada a aquell lloc no li ho va concedir. Durant el breu trajecte, esquivant viatgers, l'esguardava de molt aprop, incapaç d'apropar-s'hi o de fer algun gest per captar-li'n l'atenció i es conhortava pensant que almenys eren en el mateix tren; l'ironia de la vida els unia en la mateixa direcció, però en destins incerts.

Potser la va veure, i quan es va girar de nou, ell ja no hi era: avançava per la meïtat del tren caminant cap al final i, quan la gent es va amuntegar per sortir, el va perdre de vista.

D'allò inservible

2006-09-30T17:33:00.000+02:00

En un primer moment vam decidir donar-lo de baixa davant la necessitat imminent d’una reparació prou important si volíem que passàs la revisió. Quinze anys són molts per a ell tot i que ha estat molt ben cuidat i porta molt pocs quilòmetres a sobre. Malgrat tot, molta història, molts viatges, moltes coses viscudes.

Tot això ve perquè toca molt els nassos que dues persones que no han conduït en sa vida i que de cotxes en saben tant com jo de física nuclear facin acudits quan els expliques que finalment heu decidit arreglar-lo al·legant, entre altres, motius sentimentals. Les mateixes persones a qui sempre has d’anar a cercar i portar a tot arreu són qui diuen que és una estupidesa i que és millor comprar-ne un de segona mà, com si els doblers et sortissin de les orelles. Es pot entendre si penses que bastaria que obrissin la boqueta i insistissin un poquet per a que tenguessin el seu cotxet nou esperant-los a la cantonada.
Una n’està ben agraïda d’haver pogut portar un cotxe durant gairebé tres anys encara que ja sigui un supervivent, sobretot en un lloc on el transport públic sembla no haver evolucionat d’ençà de l’edat mitjana. Sé que el cotxe no farà grans gestes, que prou ja n’hi hem fetes lliurar, però si l’operació surt bé encara pot donar servei.

Tu, que tens una tendència obsessiva a gastar tot el que tens en muntanyes i muntanyes de roba, dius que parlo d’un cotxe com si fos viu. O no penses tanmateix que tot allò que anheles posseir no deixa de ser pura matèria banal i inservible?

2006-09-27T00:44:00.000+02:00

Avui ha partit ma cosina cap a una ciutat que fa olor de tarongers i carrers en forma de serp, de terra aspra que enyora el mar. Fa només dues setmanes en Jordi va marxar a treballar a una illa petita i tranquil·la, quasi blava, tota cel, tota mar, com deia el poeta. L'horabaixa n'Anna tornava uns dies de l'indret on el fred glaça les nits d'hivern i el record fugaç de les llàgrimes d'un príncep. Just ahir vespre, ja des del seu país del nord, en Joan em parlava de, com de nit, una gran torre metàl·lica cobeja i esguarda els tresors i els somnis de tota una ciutat.
I jo, mentre, gairebé tenc la decisió presa. La decisió que m'ha de portar a la urb en què un geni somiador va gosar jugar a entortolligar espirals de ferros, voltes de pedra i rajoles de colors arreu.
El rellotge no s'atura i tot canvia molt depressa. La vida és un constant anar i venir, un constant decidir.

A la fi

2006-09-20T20:26:00.000+02:00

Avui ha estat el darrer, s'han acabat i gairebé amb ells també ho fa l'estiu. A la fi, després de molts de dies, he pogut dedicar-me una mica a mi i he començat a posar mà a tot allò que havia deixat pendent. S'ha acabat també perdre quelcom tan preuat com el temps, perquè molts cops inevitablement se'ns escola entre els dits sense que ens n'adonem.

Aviat tocarà decidir.

Plou

2006-09-16T03:09:00.000+02:00

Plou..., i fa vent, i trons i llamps.
Els carrers silenciosos, foscs i humids, i fulles d'arbres esvalotades d'aquí cap allà. Obro una mica la finestra per sentir més propera la remor de la pluja perdent-se carrer enllà, el degoteig de canals i teules, el llenguatge de gotes entremaliades relliscant sobre els vidres.
I ja dins el llit, en la obscuritat, sols escolto. Instants de felicitat, de vida, d'un regal de tardor.
Però per sobre de tot, saps què vull? Trobar-te entre els meus llençols, i a l'aixopluc de tempesta, lliurar-nos pell a pell, com dues petites gotes que es fonen, lleugeres, en el tot. I adormir-nos, arraulits l'un en l'altre, mentre a fora plou...i fa vent, i trons i llamps.

"Plou i a defora bufa es vent
que me fa sentir petit
com un granet d'arena..."

...

Es senyal de terra humida,
d'herba verda i de frescor,
desperta't i vine,
aquest temps convida a fer l'amor"

Plou. (Tomeu Penya)

2006-08-30T19:25:00.000+02:00

Sovint em demàn perquè li don tantes voltes a tot, perquè em menj tant l'olla, i demanar-me això també suposa donar voltes al perquè de donar voltes, la qual cosa significa que el pilot automàtic que molts cops sembla que duc instal·lat al cap funciona de meravella. A això se li ha de sumar que per molt que la invoqui, Santa Concentració tampoc no intercedeix per la meva causa, deixant que un doll de pensaments es passegin d'aquí cap allà okupant llocs que no els hi corresponen i creant una remor de fons que no em deixa tenir el control.

Tohom parla de viatges i, mentre, aquest mes vinent es presenta per a mi amb més feina que mai, és un moment decisiu i al mateix temps una mica incert. Moltes decisions amb poc marge de temps, molts canvis, la oportunitat d'encetar un camí que fa temps que volia iniciar.

Deix algunes de les confusions que m'assalten aparcades, em desfaig dels nervis, de la inseguretat, car ara m'he de centrar en donar el millor.

2006-08-18T19:27:00.000+02:00

Els apunts m'esperen, tots ben col·locats i organitzats. A fora plou, una aigua de bombolles que trobava a faltar i que em motiva a estar a casa i endinsar-me hores i hores en la feina. Una pluja que abeura camps, neteja carrers i teulades, neteja les restes d'una estació enganxosa que s'ha hostatjat en mi.

Sempre m'ha agradat molt l'estiu, però enguany, aquest ha estat un temps absent, un temps que no he viscut gaire, potser perquè m'havia quedat hivernant en un racó llunyà, perduda, en un son, sense entendre, sense saber on.

Persones que reapareixen. Persones que sempre hi són. Mateixos continents, continguts que semblen evaporar-se. I de retorn, intentant saber què m'amaga la noia que em mira fixament des del mirall, què em vol dir. Crec en ella, l'escolt atentament i m'adon de que encara em falten moltes coses per descobrir-ne, i que a vegades allò més proper és el més desconegut.

Tal dia com avui

2006-08-12T21:50:00.000+02:00

Tal dia com avui, la ciutat ens tornava a veure de nou, abraçats i més contents que mai.

Feia poc més d'unes hores que m'havies vengut a buscar al port i tot i que al principi em vaig fer l'orgullosa, ja asseguts a l'autobus, mentre atravessàvem carrers i avingudes, vas abraçar-me, i jo, sense oposar cap mena de resistència, em vaig haver de rendir a la calidesa dels teus braços. El trajecte cap a casa s'havia convertit ja en un ritual i no el podíem concebre de cap altra manera, com una parelleta d'adolescents en un cine aprofitant la intimitat dels seients de les últimes files, ens agradava contemplar com passaven escenes i escenaris a través de les finestretes, els darrers rajos de sol, les priemeres llums vespertines i els nostres petons que anaven encenent el camí. No podíem parar de besar-nos, recolzada al teu pit t'olorava i m'amagava tímidament de les mirades dels viatgers en aquell racó nostre en que es succeïen mirades, xixiuejos, perfums, carícies i besades que ens feien espectadors i protagonistes en una amalgama que es fonia amb les llums dels semàfors i siluetes apressurades.

Ens esperaven dies inoblidables. Casa de ta germana lliure pels dos durant dues setmanes. La terrassa des d'on esguardava la ciutat adormida, mentre m'abraçaves des de darrera i em parlaves a cau d'orella. La nit sota la lluna. Les nits. Els dies. Les noces del meu cosí en aquell poblet on et vas emocionar tant, on ens vam dir aquelles coses, on ens vam estimar tant. Tants moments feliços.

I el mateix vespre en que, mentre aquell amic que s'havia colat a casa dormia al nostre costat, en una pluja estels, com a dos nens, a estones com a dos bojos, ens ho vam donar tot.

Tal dia com avui.

Senyals

2006-07-30T12:36:00.000+02:00

No es tracta del títol d’una pel·lícula tot i que la seva aparició es tan paranormal com el rastre d’un estol d’extraterrestres. Aquest cop, almenys, t’has estalviat paraules agres, però això no és cap consol. I ara, què vols que et digui? Et diria moltes coses, però m’estim més no fer-ho perquè potser el que escoltaries no t’agradaria gens. No t’agradaria gens que empràs el teu to sarcàstic i verinós. Realment és el que et mereixeries, però no, el respecte i la dignitat d’una persona esper no perdre-les mai de vista.
Quan un té inseguretats i impulsos interns que el dominen, supòs que sempre és més fàcil donar la culpa als altres que buscar la forma per aprendre a controlar-les.

No m’escudaré rere cap pantalla ni cap paper, no triaré el camí dels covards. He pres la decisió.

Oregon

2006-07-26T19:09:00.000+02:00

Xafogor. Calor que talla l'alè. La plaça a vessar. Xerradisses, remor de festa. Una encesa de ventalls acolorint la nit, i intentant fer-la suportable. Com cada any, el carrer s'omple de sons que aquest cop escolt, però des d'una posició diferent a la d'altres anys. M'agrada veurel's, escoltar com sonen, però si he de ser sincera no sent nostàlgia de no ser-hi (cosa extranya en mi, i més en un dia com avui), segurament perquè ja he assimilat que aquest és un cicle que, per ara, s'ha clos. Cares noves, moltes, moltes cares joves. Cerc, entre caps lluents, clenxes impecables i fronts humids, els rostres coneguts. Comprov que aquells posats més familiars ja no hi són, i que, probablement és per aquest motiu que no m'envaeix l'enyorança. Llavors però, després d'haver de fer cessar subtilment la piuladissa general, emergeixen uns acords que fan aflorar un bon enfilall de records: tocàven aquella peça quan van començar els nostres primers assajos, vam aprendre a moure els dits gairebé amb ella, en un temps en que els nervis em provocaven un pesigolleig que es confonia en mal de panxa només de pensar que a la nit tocava assaig. El director que ens va donar la oportunitat d'amarar-nos de música fins al moll de l'òs, de mostrar-nos un camí que després traçaríem no sense alguna ventada i boirada. Vaig somriure pensant en aquell assaig inacabable en que Mar i jo vam suar de valent intentant dissimular el playback a que ens obligava una partitura de saxo soprano que, no sé com, havia arribat a la nostra carpeta, era terrible com sonava allò...

El viatge a Barcelona on férem el que seria un dels meus primers concerts, al barri Sant Andreu, que anys més tard passejaria entre pluja, petons i abraçades.

Ma cosina i jo ens la sabíem de memòria aquella obra i no paràvem de cantar-la turnant-nos en el paper de trompeta, de trombó, de clarinet... i no fa ni un any vam tornar a repetir aquell joc en la sortida d'un tren que ens deixava en una estació milanesa, allunyant-nos entre bots i tararejos.

Les rialles difícils de contenir que ens provocava l'horrorós troç d'una marxa que sonava, curiosament, a himne nacional. Les mirades còmplices que les notes d'aquell saxo feien creuar, entre somriures i els batecs accelerats d'algun cor adolescent. Els passacarrers, el fervor de la gent, festes, solellades, viatges, tants i tants records que em van assaltar i que podria enumerar...

Sovint em demàn què en va ser d'aquell director, sovint em demàn com hagués estat el nostre camí si no l'haguessim conegut, sovint pens si tornaré a viure un temps com aquell...

Ara tots hem triat diferents viaranys, uns segueixen el camí de la música, altres han enfilat altres dreceres, però ahir, encara vaig poder parlar amb na Mar, i el primer que em va dir fou que havia recordat aquell playback històric, vam riure i vam dir que un dia d'aquests hem de quedar tots per fer unes cervesetes...no sé però, si arribarem a quedar, aquestes coses, ja se sap...

Teatre

2006-07-23T12:11:00.000+02:00

Mai he sabut fingir, però començo a comprendre que un dels pocs camins possibles és aquest joc que vaig descobrint, en que m'invento somriures i en que com una nina en carnestoltes, trec de l'antic armari el tratge de la felicitat i la màscara de l'alegria. Que tanmateix segurament és el millor tan per ells com per mi. I sempre em queda pensar en el que pot canviar un sol somriure.

Comença la funció.

Ara va de bo

2006-06-23T19:45:00.000+02:00

L'essència d'un poble que encara perdura...

...i un any més...

Sort i Ventura!

Trimestre

2006-06-20T12:20:00.000+02:00

Un trimestre. Sembla mentida i ja ha passat tant de temps d'ençà d'aquell dia. Gairebé noranta dies sense saber de tu. I més de noranta dies sense veuret. Cap somriure, cap gest, cap paraula. I l'únic que indirectament surt de tu és arremetre contra aquella persona que tant odies. I mai entendré perquè l'odies tant. Perquè ha tingut un temps que tu no vas tenir? I tu has preferit perdre el teu temps pensant en el que no has viscut que en el que tenies a les mans.
-Deixa'm entrar als teus ulls, i quan hi sigui dins, tanca'ls i atrapa'm-hi per sempre, siusplau -deies. I ens passàvem tardes mullant-nos, perdent-nos-hi l'un en l'altre, i et feia gràcia veuret'hi reflexat, jugant amb la nineta. Ens inventàvem llenguatges, i ens agradava que fossin només nostres, ens agradava ser dos bojos que ningú entenia . Però un dia vas marxar i vas oblidar el camí de tornada car estaves massa encegat. Aquella calma que m'oferires com a refugi va donar pas a un foc despietat i, cada cop que m'aventurava a trobar-la, els fanals que fins aleshores havien guiat el meu camí, abrasaven, com una fiblada roent, el fons de l'ànima.
Només podia demanar-te que llegissis als meus ulls, que tu ja sabies que els ulls són la porta de l'ànima diuen, i el llenguatge de les mirades no engana mai.
Gairebé tres mesos muts, noranta dies ulls closos, un trimestre sord i silent.
Cometent la imprudència de rompre el silenci, i cap resposta, cap senyal. I en aquesta bogeria, m'adono que necessito mirar-te als ulls un cop més, que només així podré desfer aquest nus que no em deixa viure, alliberar-me d'aquesta cel·la i prendre el vol.

2006-06-17T12:19:00.000+02:00

Després d'una setmana aclaparadora, havia de finalitzar-la d'alguna manera i, al mateix temps, encetar l'estiu així com toca: pa amb tomàtiga i carn torrada, olivetes, gelat i un bon grapat de rialles i converses. Que aquests dies, tot i que segons el nostre calendari encara sigui primavera, em semblava que el món ja havia entrat en la nova estació i que jo, encara restava ancorada, entre pensaments, apunts i nits sense dormir, en una letàrgia que m'allunyava de l'olor de camp acabat de segar, de l'embat que enfila els horabaixes.
I avui me'n vaig a la Medina, que la feina encara no ha acabat, però aquesta ara em convida a quelcom diferent: aquests dies em perdré pels antics racons d'una ciutat soterrada, en carrers estrets i ombrívols resseguint les petjades de carruatges fugitius, de persecucions i de passions oblidades. Entre tàpies, patis senyorials i roba estesa, potser parant bé l'orella l'oratge confongui el clam sarraí amb la tonada de la madona, que avui, fa bugada.

2006-06-09T17:46:00.000+02:00

Dies certament extranys. Els exàmens a la cantonada. Autosermonejant-me: que he d'estudiar com fa temps. Estires i amolla amb aquest cap que es dispersa com un ocellet cel enllà entre divagacions repetitives i sense sortida. Uns objectius a la cantonada. I pugnant diàriament amb mi mateixa quan em manca no sé què. I entre exilis, proscrits i preguntes refotudament existencialistes, l'estiu a la cantonada. I molta feina. I algun company torracollons potser, o no. I més feina. Tot sigui per un bon motiu, tot sigui per poder prendre el timó i començar a veure-hi clar.

2006-06-04T18:23:00.000+02:00

"T'estimo amb el meu cos
exiliat i mut.
Per quins perduts camins
el retorn, la paraula?"

Maria Mercè Marçal.

Sobre la gelosia

2006-06-01T03:55:00.000+02:00

Mentre avançava la nit vessant paraules, per la ràdio algú parlava d'un botxí:

"La gelosia pot matar un sentiment"

(Una nit a la terra.)

Malson

2006-05-29T13:45:00.000+02:00

Quan sembla que del pensament n'ets bandejat,
presa en un nou malson
l'ànima et deslliura de l'exili.

Equipatges

2006-05-23T00:44:00.000+02:00

Potser desfent-nos d'equipatges superfluus, gaudirem més de cada passa...

2006-05-16T11:32:00.000+02:00

Silenci.
Ni una paraula.

Picarols

2006-05-02T00:19:00.000+02:00

Capvespre encès de maig. Meandres daurats. Quietud.

Dalt, en les amples tanques esquitxades d’esponerosos garrovers, el blat ja comença a granar i les ovelles encara pasturen com si intentessin imitar el ritme d’una antiga tonada: amb una solemnitat gairebé imperceptible, esperant l’arribada de la tosa, es fan amb els darrers brins de verdesca que la bonança d’aquests dies ha servat.

De cada jorn, l’astre rei farà més omnipotent la seva presència i estendrà, ineludible, la seva cabellera flamejant aquí i allà, incendiant conreus i viaranys, sembrant d’espires cada racó. Ablamant, com per fat i fat, les falles que alguns encara cobejam en qualque vell amagatall, per tal de conduir-nos a través de grutes i passadissos foscs i enteranyinats, a les clarors estivals de l’això era i no era, de les històries d’antany a la fresca, de les tremponades sucoses davall un pi . Quimeres i retalls adormits d’un temps que potser únicament el bleixar del sol sobre els sembrats i la fressa incessant dels picarols és capaç de desvetllar.

Un murmuri però que, talment el doll d’aigua que cada vegada es fa més prim, va emmudint de forma irremeiable arreu de marjals i rotes, de vinyes i d’amel·lerars, vençut per l’oblit d’unes mans que han transmutat la vigorositat que un temps feu batre la falcella com a únic estendard, en la gràcia i exquisidesa d’uns gests que caracteritzen quelcom desnerit i mancat de substància, l’estigma que el combat perpetu havia deixat sobre la pell, en una pal·lidesa pseudoaristòcrata, en una finor vellutada d’ambicions, més digna d’uns dits atrafegats ara en abastar, cobejar, comptar i acaronar bitllets i monedes. Bitllets que per alguna raó, desprenen una olor remota, com a de paner de figues buit, de sínia eixuta, de guarniments rovellats.

Estotjats els ormejos en qui sap quin polsegós racó del sostre, les males herbes van cobrint de solitud cada pam de terra i la fosca indueix l’home a cau segur mentre a fora, entre els amel·lers, s’endevinen errants, ombres espectrals; hom diria que han estat traïdes per algun follet, senyor del temps, que juga a capgirar les busques del rellotge, car com a orfes orats, vagaregen intentant atrapar quelcom perdut... o potser sols reviuen les engrunes d’una època ja massa llunyana i que a nosaltres, se’ns fa impossible d’imaginar...

2006-04-26T01:53:00.000+02:00

Què cony estic esperant?

2006-04-17T13:58:00.000+02:00

De nou,
Emergeix el fons

Abraçades

2006-04-09T10:51:00.000+02:00

Els ulls li brillaven:a les mans, impacients i tremoloses, aquelles abraçades que li havia promès des de l'hemisferi austral. Després de la llarga espera,a la fi entenia el seu significat, un significat que anava més enllà de la capçalera, de les pàgines d'un llibre: unes paraules només per a ell, unes abraçades només per a ell...La mirada se li humitejà...

EL MUNDO

Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo.

A la vuelta, contó. Dijo que había contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.

—El mundo es eso —reveló—. Un montón de gente, un mar de fueguitos.

Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás.

No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.

El libro de los abrazos, Eduardo Galeano

Algú ho va veure:

aquell dia de fred siberià,
mentre s'apagava el sol,
ens vam encendre

2006-04-05T00:29:00.000+02:00

Camino, entre passes frisoses,
tocs de clàxon i ànimes ambulants.
Et busco en cada rostre,
en cada mirada fugaç,
en cada gest cansat,
en cada somriure adormit.
Sempre et vaig buscant entre la gent.